amb els vespres apagats i freds,
de nou, com cada any, aprendre que l’estiu
és fugaç, estretíssim i volàtil,
els turistes una pandèmia efímera
i la nit tot un immens silenci
que embolcalla les poques taules
que encara resten a les terrasses.
Haurem d’aprendre a defugir la foscor
amb mantes, i tancar de nou
les finestres i les portes.
I aleshores, quan una breu ganyota
de tristesa s’aboqui als nostres llavis,
descobrirem de nou la subtilesa
del descens ingràvid de les fulles seques,
l’esclat de color a les vessants arbrades
i les boirines de ben entrada la matinada.
De nou, descobrirem la veu del vent
escolar-se entre les despullades vinyes,
i les marcides fulles que encatifen la plaça
restabliran amb força l’empremta
d’un goig grandiloqüent als nostres ulls.
Arnald
