Adéu Benedetti...

Tiempo sin tiempo

Preciso tiempo necesito ese tiempo
que otros dejan abandonado
porque les sobra o ya no saben
que hacer con él
tiempo
en blanco
en rojo
en verde
hasta en castaño oscuro
no me importa el color
cándido tiempo
que yo no puedo abrir
y cerrar
como una puerta

tiempo para mirar un árbol un farol
para andar por el filo del descanso
para pensar qué bien hoy es invierno
para morir un poco
y nacer enseguida
y para darme cuenta
y para darme cuerda
preciso tiempo el necesario para
chapotear unas horas en la vida
y para investigar por qué estoy triste
y acostumbrarme a mi esqueleto antiguo

tiempo para esconderme
en el canto de un gallo
y para reaparecer
en un relincho
y para estar al día
para estar a la noche
tiempo sin recato y sin reloj

vale decir preciso
o sea necesito
digamos me hace falta
tiempo sin tiempo.

M.Benedetti

Joan Margarit al MNAC

Dimecres recital de Joan Margarit a les 19h al MNAC.

------------------------------------------------

INTERIOR PERDUT

Un daurat fosc de dona dins la cambra
es va apagant talment una bugia.
L'or de la pell en la penombra d'alba
on mai no obriré els ulls és la ferida
del teu cos nu al mirall. Ets una carta
on la teva veu fosca s'harmonitza
amb el fracàs del somni. Despullada,
balles amb mi molt lentament, fendida
pel demà inútil d'un instant fugaç
fixat en un record sense esperança.
En fer-se fosc m'apropo a aquell hotel
buscant un cos carbonitzat i absent,
però sols hi ha la nit i una llum roja
que al carrer en obres balanceja el vent.

------------------------------------------------

INTERIOR PERDIDO

En el fondo del cuarto, un dorado de mujer
se va apagando igual que una bujía.
El oro de la piel
en la penumbra de alba donde nunca
llegaré a abrir los ojos es la herida
de tu cuerpo desnudo en el espejo.
Hoy eres una carta
en la que tu voz ronca se armoniza
con sueños fracasados y, desnuda,
bailas conmigo lentamente, hendida
por el mañana inútil de un instante
fijado al recordar sin esperanza.
Oscurece y me acerco a aquel hotel
para buscar tu cuerpo
carbonizado, ausente, pero allí
tan sólo está la noche, una luz roja
que en una calle en obras mece el viento.

Joan Margarit

Fusta d'olivera

Fugaçment em dius adéu
sota el pollancre de les eres.
M'aferro, encara, als mots d'ençà
sota el negre immens de la nit.
I quants instants hem compartit
ara que el temps esdevé etern,
tot recordant,
la voluptuositat de somriures
i rialles que colpien el silenci
durant les llargues nits d'agost.
I mai em veuràs llunyà,
malgrat que els anys passin
i els vespres es succeeixin,
irreparablement, pels espais
que encara guarden
tot allò que fórem...

Fugaçment passa la vida
sota els plecs de la pell.
I absolutament res persisteix,
tot va quedant enrera,
mentre el temps es recargola
i afaiçona nusos immòbils,
que escanyen l’escorça
de la més vella olivera.

-Arnald-

Escapem

Al fons de tot diuen que hi ha un pou
cap per avall, com la mateixa vida
que sembla marcir-se després d’un adéu
que fereix i fa sagnar les arrels
d’aquesta terra on habito.

Al fons de tot una politja, un camí
que amaga les passes dels valents
que van poder escapar i refer,
sense grandiloqüències, el món sencer.

Al fons de tot no s’hi està per sempre,
estreny la corda i segueix la llum dels vius,
la torxa dels desitjos i les temptacions,
que s’eleva pou amunt, cap a una superfície
on els dies són, de nou, una joia d’emocions,
on les nits són, de nou, un cau d’estels propers.

Al fons de tot hi ha el teu record,
al fons de tot el teu cos,
i malgrat això, la necessitat de llum
m’empeny molt més enllà,
lluny de tu,
lluny del negre sense estels
i dels dies tristos de l’avui.

-Arnald-

AC

Proximament!

Distàncies

Parlaré de distàncies abominables,
de com escurçar-les, de com eixamplar-les,
parlaré de distàncies desdibuixades,
de com guareixen, de com fereixen,

parlaré de com la vida m’ha après
a mesurar-les,
de com la llibertat m’ha empès
a conduir-les.

Parlaré de tu, de l’oblit,
de com intuir la presència
d’aquesta distància necessària,
i de com, alhora, la felicitat
sembla frissar-me la pell.

Parlaré de mi i de tot allò
que em sacsegi els ossos,
que faci néixer nous viaranys
i la percepció d’un univers
completament desconegut.

Parlaré de distàncies imprescindibles,
de com escurçar-les, com eixamplar-les,
parlaré de distàncies clares i correctes,
de com guareixen, de com fereixen.

Parlaré de com certes distàncies
esdevenen forçosament un nou camí
de coneixences i alegries.

-Arnald-