17 de juliol del 2009

Les vinyes verdes


Pentagrama del vent vora Poblet,
descansen sobre un llençol de terra seca
aquests enfilalls de vinyes verdes,
com un exèrcit de nans
que llisquen muntanya avall
a l’hora del crepuscle.

Com l’heura a la pedra
s’abracen les unes a les altres,
i amb llàgrimes rojes semblen plorar
l’enyorança dels anys passats
i l’aspre tacte de les mans
dels destres jornalers.

Trist acord del temps pels corriols
que sotgen els camps,
i els delimiten tot emmarcant
aquest reflex verdós a l’ombra del món.

Ja comença la verema,
un esplet de mans ennegrides
esprem el fruit d’aquesta terra
que solleva delerosament
aquests ceps de les entranyes.

-Arnald-

16 de juliol del 2009

La fille aux yeux d'or (La noia dels ulls d'or) - Balzac

Un dels espectacles més esfereïdors que hi pot haver és, certament, l'aspecte general de la població parisenca, gent horrible de veure, macilenta, esgrogueïda, colrada. ¿Que potser no és París un extens camp sacsejat incessantment per una tempesta d'interessos sota la qual s'arremolina un esplet d'homes que la mort sega molt més sovint que en cap altre lloc i que sempre reneixen igualment atapeïts, i els seus rostres sinuosos, recargolats, traspuen per tots els porus l'esperit, els desigs, les metzines que els omplen el cervell? No són rostres, sinó més aviat màscares: màscares de misèria, màscares de goig, màscares d'hipocresia, totes extenuades, totes impregnades dels senyals inesborrables d'una angoixosa avidesa. ¿Què volen? ¿Or o plaer?

Algunes observacions sobre l'ànima de París poden explicar les causes de la seva fisonomia cadavèrica, que només té dues edats, la joventut o la caducitat: joventut esblaimada i mancada de color, caducitat maquillada que pretén mostrar-se jove. Quan veuen aquesta gent exhumada, els forasters, que no estan obligats a reflexionar, experimenten de bell antuvi una sensació de disgust envers aquesta capital, vas taller de gaudis del qual ells mateixos ben aviat no poden sortir i on romanen de bon grat per deformar-s'hi. N'hi haurà prou amb unes quantes paraules per a justificar fisiològicament la coloració gairebé infernal de les cares parisenques, perquè no és només per plasenteria que París ha estat titllat d'infern. Tingueu aquest molt per vertader. A París tot fumeja, tot s'encén, tot brilla, tot bull, tot crema, s'evapora, s'esvaeix, es torna a encendre, espurneja, espetega i es consumeix. No hi ha hagut mai enlloc cap vida que hagi estat més ardent, ni més dolorosa. Aquesta naturalesa social en contínua fusió sembla que es digui a si mateixa, després d'acabar cada obra: "Fem-ne una altra!", tal com ho fa la natura. Com la natura, aquesta naturalesa social s'ocupa d'insectes, de flors d'un sol dia, de galindaines, de coses efímeres, i gita també foc i flames pel seu cràter etern. Abans d'analitzar les raons que fan que cada tribu d'aquesta nació intel·ligent i inestable tingui una fisonomia particular, potser convindria assenyalar la causa general que en descoloreix i fa tornar pàl·lids, moradencs i més o menys bruns els individus.