Com diria Lluis Llach: "Potser el desig..."

Només volia un petit
bocí de tu,
fer d’aquest desig
compartit,
l’àmbit més secret
d’aquest estiu.

Ajornar l’encontre
és deixar perir
aquest enyor d’amor:

vertigen dels ulls.

Resignem-nos doncs
a l’oblit més profund.

No ferirem ningú més,
ja hi ha prou nafres
dins aquestes mirades,
que amb prudència es creuen
i empresonen l’anhel salvatge
de retrobar-se amb els llavis.

Arnald

Preludi d'un silenci calm

Són els teus ulls la meva balconada
predilecta al Mediterrani,
la cala més ampla i assolellada,
d’un marró intens, ferm i llis.

I els teus cabells el testimoni veraç
d’una tramuntana que ens sala els llavis
quan la tarda cau, i neix la lluna blanca
a un horitzó d’atzurs engolit per l’aigua.

Tot seguint la veta platejada del seu pas,
lluna clara, bressol del mar i dels amants,
ens capbussem, dibuixant minses onades
al mirall nocturn dels astres més propers:

Solitaris i nus.

20/07/2009 - Arnald

El temple

Els teus ulls vessaven l’oceà enter
en nits de tempesta i onades,
l’infern brollava al firmament
i els estels eren les pigues de la teva pell
reflectides més enllà dels núvols al cel.

Damnat, per desitjar-te fora mesura,
reclòs dins l’àmbit estricte de la nit
on els teus dits, m’entravessaven l’ànima
sota la plàcida claror de la lluna
i la visió eterna de l’amor més efímer. .

Vestigis de rauxa enfollida,
malabarismes de somnis prohibits,
aquells instants eren, de tan breus,
l’èxtasi absolut de l’existència.

Arnald

Les passes perdudes

Dolces, extremadament dolces,
les nits que corrien amb cadència
vora els teus braços oberts,
pels carrers embafats d’aigua
que destil•laven una fina boirina
a l’albada dels freds dies d’hivern.

-Arnald-

Metamorfosi

D’aquells dies, ara,
només resten els records,

esbossos de tu.

I amb el temps
els colors s’han fos
en blancs i negres,
i amb un ingent esforç
puc arribar a reconstruir
el teu rostre en grisos
difuminats per l’oblit.

Aquest vell rellotge,
penjat dalt d’un campanar,
no és més que l’escorxador
de tots aquells dies
que passàrem junts.

Les campanes repiquen,
anuncien els morts.

Jo ja no soc aquell
que caigué foll
als teus braços,

quelcom s’ha perdut,
soc un altre,

ja no hi vius dintre meu.

-Arnald-
02/04/2009

Nocturn

Com de fosca és la nit

que els teus ulls se’m fan clars

en reflectir-se a les aigues del riu;

com de fosca i freda

que l’ànima s’hi arronsa,

amb l’afany de captivar el record

i tot allò que resta

de l’escalfor del teu cos.

Silenci, oblit i silenci,

la teva veu és ja l’eco llunyà

del plor d’un ahir sagnant.

Com de freda és la nit

quan els teus ulls s’enfonsen

dins el pou de la memòria.

-Arnald-

16/04/2008

Les vinyes verdes

Pentagrama del vent vora Poblet,
descansen sobre un llençol de terra seca
aquests enfilalls de vinyes verdes,
com un exèrcit de nans
que llisquen muntanya avall
a l’hora del crepuscle.

Com l’heura a la pedra
s’abracen les unes a les altres,
i amb llàgrimes rojes semblen plorar
l’enyorança dels anys passats
i l’aspre tacte de les mans
dels destres jornalers.

Trist acord del temps pels corriols
que sotgen els camps,
i els delimiten tot emmarcant
aquest reflex verdós a l’ombra del món.

Ja comença la verema,
un esplet de mans ennegrides
esprem el fruit d’aquesta terra
que solleva delerosament
aquests ceps de les entranyes.

-Arnald-

Joan Margarit al MNAC

Dimecres recital de Joan Margarit a les 19h al MNAC.

------------------------------------------------

INTERIOR PERDUT

Un daurat fosc de dona dins la cambra
es va apagant talment una bugia.
L'or de la pell en la penombra d'alba
on mai no obriré els ulls és la ferida
del teu cos nu al mirall. Ets una carta
on la teva veu fosca s'harmonitza
amb el fracàs del somni. Despullada,
balles amb mi molt lentament, fendida
pel demà inútil d'un instant fugaç
fixat en un record sense esperança.
En fer-se fosc m'apropo a aquell hotel
buscant un cos carbonitzat i absent,
però sols hi ha la nit i una llum roja
que al carrer en obres balanceja el vent.

------------------------------------------------

INTERIOR PERDIDO

En el fondo del cuarto, un dorado de mujer
se va apagando igual que una bujía.
El oro de la piel
en la penumbra de alba donde nunca
llegaré a abrir los ojos es la herida
de tu cuerpo desnudo en el espejo.
Hoy eres una carta
en la que tu voz ronca se armoniza
con sueños fracasados y, desnuda,
bailas conmigo lentamente, hendida
por el mañana inútil de un instante
fijado al recordar sin esperanza.
Oscurece y me acerco a aquel hotel
para buscar tu cuerpo
carbonizado, ausente, pero allí
tan sólo está la noche, una luz roja
que en una calle en obras mece el viento.

Joan Margarit

Fusta d'olivera

Fugaçment em dius adéu
sota el pollancre de les eres.
M'aferro, encara, als mots d'ençà
sota el negre immens de la nit.
I quants instants hem compartit
ara que el temps esdevé etern,
tot recordant,
la voluptuositat de somriures
i rialles que colpien el silenci
durant les llargues nits d'agost.
I mai em veuràs llunyà,
malgrat que els anys passin
i els vespres es succeeixin,
irreparablement, pels espais
que encara guarden
tot allò que fórem...

Fugaçment passa la vida
sota els plecs de la pell.
I absolutament res persisteix,
tot va quedant enrera,
mentre el temps es recargola
i afaiçona nusos immòbils,
que escanyen l’escorça
de la més vella olivera.

-Arnald-

Escapem

Al fons de tot diuen que hi ha un pou
cap per avall, com la mateixa vida
que sembla marcir-se després d’un adéu
que fereix i fa sagnar les arrels
d’aquesta terra on habito.

Al fons de tot una politja, un camí
que amaga les passes dels valents
que van poder escapar i refer,
sense grandiloqüències, el món sencer.

Al fons de tot no s’hi està per sempre,
estreny la corda i segueix la llum dels vius,
la torxa dels desitjos i les temptacions,
que s’eleva pou amunt, cap a una superfície
on els dies són, de nou, una joia d’emocions,
on les nits són, de nou, un cau d’estels propers.

Al fons de tot hi ha el teu record,
al fons de tot el teu cos,
i malgrat això, la necessitat de llum
m’empeny molt més enllà,
lluny de tu,
lluny del negre sense estels
i dels dies tristos de l’avui.

-Arnald-

Distàncies

Parlaré de distàncies abominables,
de com escurçar-les, de com eixamplar-les,
parlaré de distàncies desdibuixades,
de com guareixen, de com fereixen,

parlaré de com la vida m’ha après
a mesurar-les,
de com la llibertat m’ha empès
a conduir-les.

Parlaré de tu, de l’oblit,
de com intuir la presència
d’aquesta distància necessària,
i de com, alhora, la felicitat
sembla frissar-me la pell.

Parlaré de mi i de tot allò
que em sacsegi els ossos,
que faci néixer nous viaranys
i la percepció d’un univers
completament desconegut.

Parlaré de distàncies imprescindibles,
de com escurçar-les, com eixamplar-les,
parlaré de distàncies clares i correctes,
de com guareixen, de com fereixen.

Parlaré de com certes distàncies
esdevenen forçosament un nou camí
de coneixences i alegries.

-Arnald-

Les nits del present

Deixem que el present colli amb forces

aquestes febles arrels a la terra del possible,

i que cap somni sigui una eixorca fugida

d’un món on encara hi resti sorra

per refer, de nou, salats castells a mida.

Desfem-nos d’aquest erm silenci

i pregonem amb forces l’inici d’una lluita

feroç i continuada, per restablir amb esma

els àmbits i els límits d’aquesta nostra vida,

totes les dreceres inexactes que menin

enllà on el cor es despulli i l’ànima esclati.

Creem de nou els horitzons dels nostres dies,

i amb les teves mans, i aquestes meves,

modelem amb cura l’argila dels vençuts,

per ressorgir, novament i amb esperança,

eteris i volubles,

per endinsar-nos, sense por,

al vertigen del temps

i descobrir, de nou,

l’escalfor d’un cos amic.

[Arnald]

Cau d'estels

Si cap dia, l'enyorança em crida
i un precipici s'obre, immens,
vora els meus ulls coberts de llàgrimes,

com avui, com ahir,

que res em privi de fer poesia,
que res em retorni a la vida
quan la necessitat s'esquerdi
i no quedi més que el record
tendre dels ulls
que despertaren una il·lusió adormida.

Persistent, la teva imatge,
grava parets i vidres,
i aquestes pinzellades de recança
ho incendien tot, absolutament i
sense pietat, l'espasme salvatge
del pensar-te m'inquieta,
submergint-me en l'insomni
d'un present poc desitjat...

com ahir, com avui,

aquests vespres de tardor
perdran la claror rogenca
que naixia amb la teva veu,
mortes les fulles seques
d'arbres caducs, despullats,
no quedarà ni el consol
de veure créixer la nit
vora dos copes de vi,
i aquelles mans teves
que esculpien les hores
d'aquell mon tan nostre.

Perduts, vagament perduts,
els caus d'estels i les nits d'estiu,
les claus de la cuirassa permanent
que vas obrir, que has tancat,
blindat, segellat, refermat.

I tot, de sobte, esclata
en orbites descontrolades,
i l'absurd pren el color del temps,
i la pluja ho tenyeix tot de gris,
fred, gèlid, inert,
estranyament apagat,

l'aigua regalima arreu,
les cendres diluïdes s'escolen
pel clavegueram i se'm fa difícil
seguir el rastre d'una ínfima esperança.

Més enllà del vers, hi ha el sentiment,
el refugi més llunyà i l'alcohol més pur,
dins l'amagatall més profund
on s'amaga la melangia
sembla no haver-hi més lloc
per renéixer de nou, per cercar el camí
que meni enllà on encara hi resti
un pessic de confiança,
un somriure irreverent.

[Arnald]

Mi tren

Recuerdo otra vez la profunda huella de tus ojos
esta tarde oscura y fría,
la honda quietud del paisaje partiéndose en dos
bajo el tintineo del tren sobre la vía.
No has dicho nada,
a penas una sonrisa leve y confusa,
una mueca de dolor difusa y quebrada
por la certidumbre y el desconcierto
de esa infancia que resbala fugazmente
y se te va escapando sin remedio.
Jamás esperaste tal colofón,
jamás creíste que ese trozo de papel impreso
fuera a llevarme tan lejos,
y sin más, en ese andén, llegaste a odiarme
por partir y dejar atrás el columpio,
y todos aquellos escondites nocturnos
que nos vieron crecer juntos.

La meva illa

Ara que tot just arribo a formular
els interrogants vitals del meu camí,
començo a perdre’m vertiginosament,
com tothom, amb més o menys deler,
dins la recerca incansable del rumb difós
vers la meva Itaca particular.

[Arnald]

Ecosistemes

Dintre teu,

com el brogit dels estels incandescents
al cel rogenc dels vespres de maig,
neix un solemne crit de negació rotunda,
de discretíssim rebuig vers el betum urbà,

cau d’ignomínies i cares de lluç.

I encara llences amb extremada destresa
els còdols del raseret que corre vora el riu,
dibuixant cercles concèntrics al petit estanc
que semblen fugir de l’impacte fugaç,
del repicar perfecte del basalt
abans de submergir-se definitivament
entre capgrossos i líquens.

Dintre teu,

s’arronsa la necessitat de desfer-te,
irrevocablement i sense dilació possible,
de totes les estridències visibles i audibles,
del vertigen vertical del formigó armat
que sembla regalimar ingents gotes de suor
sota el reflex incandescent del sol de juliol.

Dintre teu,

no hi ha cabuda per un món tan perniciós,
que rega el cel amb singlots de fum,
estigma omnipresent de progrés i benestar,
impregnant, poc a poc, qualsevol racó
i sotmetent, al seu magnificent antull,
les línies de la vida de qualsevol ésser viu,

condemnats, ara ja tots,
a sobredosi creixent de civilització.

Dintre teu, dintre meu,
esperem encara poder descobrir
una fina veta de consciència
que ofegui aquesta allau
d’inconsistències, abans no perdem
l’esma i oblidem,
fins i tot, la remor dels rierols.

[Arnald]

Retalls quotidians d’un futur incert

Terreny urbanitzable

(Abans li deien Costa Brava)

Diuen que s’han trobat platges
submergides en ombres al juliol,
on un constructor poc previsor
aixecà gratacels per a turistes
sense parar-se a pensar
que calia, si més no,
una fina escletxa blava a l’horitzó.

[Arnald]

Descoberta fascinant

(El verd perdut)

Ahir al vespre l’avi es tornà boig,
quan anunciaren en roda de premsa
i amb els ulls com dues taronges
la troballa d’una rosella verge
a l’àrea metropolitana de Barcelona.

[Arnald]

El trayecto

Recuerdo otra vez la profunda huella de tus ojos
esta tarde oscura y fría,
la honda quietud del paisaje partiéndose en dos
bajo el tintineo del tren sobre la vía.
No has dicho nada,
a penas una sonrisa leve y confusa,
una mueca de dolor difusa y quebrada
por la certidumbre y el desconcierto
de esa infancia que resbala fugazmente
y se te va escapando sin remedio.
Jamás esperaste tal colofón,
jamás creíste que ese trozo de papel impreso
fuera a llevarme tan lejos,
y sin más, en ese andén, llegaste a odiarme
por partir y dejar atrás el columpio,
y todos aquellos escondites nocturnos
que nos vieron crecer juntos.

[Arnald]