Com de fosca és la nit
que els teus ulls se’m fan clars
en reflectir-se a les aigues del riu;
com de fosca i freda
que l’ànima s’hi arronsa,
amb l’afany de captivar el record
i tot allò que resta
de l’escalfor del teu cos.
Silenci, oblit i silenci,
la teva veu és ja l’eco llunyà
del plor d’un ahir sagnant.
Com de freda és la nit
quan els teus ulls s’enfonsen
dins el pou de la memòria.
-Arnald-
16/04/2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada