D’aquells dies, ara,
només resten els records,
esbossos de tu.
I amb el temps
els colors s’han fos
en blancs i negres,
i amb un ingent esforç
puc arribar a reconstruir
el teu rostre en grisos
difuminats per l’oblit.
Aquest vell rellotge,
penjat dalt d’un campanar,
no és més que l’escorxador
de tots aquells dies
que passàrem junts.
Les campanes repiquen,
anuncien els morts.
Jo ja no soc aquell
que caigué foll
als teus braços,
quelcom s’ha perdut,
soc un altre,
ja no hi vius dintre meu.
-Arnald-
02/04/2009
1 comentari:
Capbussar-se cap a altres esferes omple els pulmons d’aires nous, i com qui necessita anar a respirar l’olor dels pins i terra mullada, com qui necessita copsar els canvis de color, com qui necessita deixar la ment en blanc...els moments són plens d’uns que ens agraden i d’altres que no tant. Uns costen més d’empassar i oblidar, però...què carai, de tot ens enduem ni que siguin les petges d’aquest poema que cau lentament en un oblit!
Bona entra de....treball, nooooo......(i ja hi sóc, que consti!)
Ens anem llegint!!!
Publica un comentari a l'entrada