cap per avall, com la mateixa vida
que sembla marcir-se després d’un adéu
que fereix i fa sagnar les arrels
d’aquesta terra on habito.
Al fons de tot una politja, un camí
que amaga les passes dels valents
que van poder escapar i refer,
sense grandiloqüències, el món sencer.
Al fons de tot no s’hi està per sempre,
estreny la corda i segueix la llum dels vius,
la torxa dels desitjos i les temptacions,
que s’eleva pou amunt, cap a una superfície
on els dies són, de nou, una joia d’emocions,
on les nits són, de nou, un cau d’estels propers.
Al fons de tot hi ha el teu record,
al fons de tot el teu cos,
i malgrat això, la necessitat de llum
m’empeny molt més enllà,
lluny de tu,
lluny del negre sense estels
i dels dies tristos de l’avui.
-Arnald-
1 comentari:
Bones!El teu no està gens, gens malament. Té un aire elegant, hi barreges imatges sublims, textos originals, grans paraules, sí senyor!I aquest pou tan ben descrit?El racó de les rancúnies, dels dies grisos i els pensaments que són de color opac. El racó on no es respira si no és per la llum aquesta dels vius, o el contrallum de la felicitat que recorda al que s'ha amagat on és la resta del temps que no ha de perdre. M'agrada!De fet la foto m'ha fet recordar el perquè del "perunforat" el nick que vaig escollir, no es ben bé està en un pou, que va...però sí és la sensació de mirar l'entorn a través d'un forat, com ara el de la imatge, per veure'n una nova perspectiva, aquella que dóna el sabor i el tacte. Buf, quin rotllo!T'aniré llegint!
Ets membre d'RC (relatsencatala)?, si no és així et recomano que donis un cop d'ull!
Publica un comentari a l'entrada