Fugaçment em dius adéu
sota el pollancre de les eres.
M'aferro, encara, als mots d'ençà
sota el negre immens de la nit.
I quants instants hem compartit
ara que el temps esdevé etern,
tot recordant,
la voluptuositat de somriures
i rialles que colpien el silenci
durant les llargues nits d'agost.
I mai em veuràs llunyà,
malgrat que els anys passin
i els vespres es succeeixin,
irreparablement, pels espais
que encara guarden
tot allò que fórem...
Fugaçment passa la vida
sota els plecs de la pell.
I absolutament res persisteix,
tot va quedant enrera,
mentre el temps es recargola
i afaiçona nusos immòbils,
que escanyen l’escorça
de la més vella olivera.
-Arnald-
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
uau!has dut el temps fins a l'instant més carnal, fins a poder-lo tocar, fins a convertir tot l'eteri en un tangible etern.
Publica un comentari a l'entrada