Ecosistemes

Dintre teu,

com el brogit dels estels incandescents
al cel rogenc dels vespres de maig,
neix un solemne crit de negació rotunda,
de discretíssim rebuig vers el betum urbà,

cau d’ignomínies i cares de lluç.

I encara llences amb extremada destresa
els còdols del raseret que corre vora el riu,
dibuixant cercles concèntrics al petit estanc
que semblen fugir de l’impacte fugaç,
del repicar perfecte del basalt
abans de submergir-se definitivament
entre capgrossos i líquens.

Dintre teu,

s’arronsa la necessitat de desfer-te,
irrevocablement i sense dilació possible,
de totes les estridències visibles i audibles,
del vertigen vertical del formigó armat
que sembla regalimar ingents gotes de suor
sota el reflex incandescent del sol de juliol.

Dintre teu,

no hi ha cabuda per un món tan perniciós,
que rega el cel amb singlots de fum,
estigma omnipresent de progrés i benestar,
impregnant, poc a poc, qualsevol racó
i sotmetent, al seu magnificent antull,
les línies de la vida de qualsevol ésser viu,

condemnats, ara ja tots,
a sobredosi creixent de civilització.

Dintre teu, dintre meu,
esperem encara poder descobrir
una fina veta de consciència
que ofegui aquesta allau
d’inconsistències, abans no perdem
l’esma i oblidem,
fins i tot, la remor dels rierols.

[Arnald]