Nietzsche, "Así hablaba Zaratustra"

"Todas las cosas derechas mienten... Toda verdad es curva, el tiempo mismo es un círculo."

Les passes perdudes

Dolces, extremadament dolces,
les nits que corrien amb cadència
vora els teus braços oberts,
pels carrers embafats d’aigua
que destil•laven una fina boirina
a l’albada dels freds dies d’hivern.

-Arnald-

Metamorfosi

D’aquells dies, ara,
només resten els records,

esbossos de tu.

I amb el temps
els colors s’han fos
en blancs i negres,
i amb un ingent esforç
puc arribar a reconstruir
el teu rostre en grisos
difuminats per l’oblit.

Aquest vell rellotge,
penjat dalt d’un campanar,
no és més que l’escorxador
de tots aquells dies
que passàrem junts.

Les campanes repiquen,
anuncien els morts.

Jo ja no soc aquell
que caigué foll
als teus braços,

quelcom s’ha perdut,
soc un altre,

ja no hi vius dintre meu.

-Arnald-
02/04/2009

Nocturn

Com de fosca és la nit

que els teus ulls se’m fan clars

en reflectir-se a les aigues del riu;

com de fosca i freda

que l’ànima s’hi arronsa,

amb l’afany de captivar el record

i tot allò que resta

de l’escalfor del teu cos.

Silenci, oblit i silenci,

la teva veu és ja l’eco llunyà

del plor d’un ahir sagnant.

Com de freda és la nit

quan els teus ulls s’enfonsen

dins el pou de la memòria.

-Arnald-

16/04/2008

Les vinyes verdes

Pentagrama del vent vora Poblet,
descansen sobre un llençol de terra seca
aquests enfilalls de vinyes verdes,
com un exèrcit de nans
que llisquen muntanya avall
a l’hora del crepuscle.

Com l’heura a la pedra
s’abracen les unes a les altres,
i amb llàgrimes rojes semblen plorar
l’enyorança dels anys passats
i l’aspre tacte de les mans
dels destres jornalers.

Trist acord del temps pels corriols
que sotgen els camps,
i els delimiten tot emmarcant
aquest reflex verdós a l’ombra del món.

Ja comença la verema,
un esplet de mans ennegrides
esprem el fruit d’aquesta terra
que solleva delerosament
aquests ceps de les entranyes.

-Arnald-

La fille aux yeux d'or (La noia dels ulls d'or) - Balzac

Un dels espectacles més esfereïdors que hi pot haver és, certament, l'aspecte general de la població parisenca, gent horrible de veure, macilenta, esgrogueïda, colrada. ¿Que potser no és París un extens camp sacsejat incessantment per una tempesta d'interessos sota la qual s'arremolina un esplet d'homes que la mort sega molt més sovint que en cap altre lloc i que sempre reneixen igualment atapeïts, i els seus rostres sinuosos, recargolats, traspuen per tots els porus l'esperit, els desigs, les metzines que els omplen el cervell? No són rostres, sinó més aviat màscares: màscares de misèria, màscares de goig, màscares d'hipocresia, totes extenuades, totes impregnades dels senyals inesborrables d'una angoixosa avidesa. ¿Què volen? ¿Or o plaer?

Algunes observacions sobre l'ànima de París poden explicar les causes de la seva fisonomia cadavèrica, que només té dues edats, la joventut o la caducitat: joventut esblaimada i mancada de color, caducitat maquillada que pretén mostrar-se jove. Quan veuen aquesta gent exhumada, els forasters, que no estan obligats a reflexionar, experimenten de bell antuvi una sensació de disgust envers aquesta capital, vas taller de gaudis del qual ells mateixos ben aviat no poden sortir i on romanen de bon grat per deformar-s'hi. N'hi haurà prou amb unes quantes paraules per a justificar fisiològicament la coloració gairebé infernal de les cares parisenques, perquè no és només per plasenteria que París ha estat titllat d'infern. Tingueu aquest molt per vertader. A París tot fumeja, tot s'encén, tot brilla, tot bull, tot crema, s'evapora, s'esvaeix, es torna a encendre, espurneja, espetega i es consumeix. No hi ha hagut mai enlloc cap vida que hagi estat més ardent, ni més dolorosa. Aquesta naturalesa social en contínua fusió sembla que es digui a si mateixa, després d'acabar cada obra: "Fem-ne una altra!", tal com ho fa la natura. Com la natura, aquesta naturalesa social s'ocupa d'insectes, de flors d'un sol dia, de galindaines, de coses efímeres, i gita també foc i flames pel seu cràter etern. Abans d'analitzar les raons que fan que cada tribu d'aquesta nació intel·ligent i inestable tingui una fisonomia particular, potser convindria assenyalar la causa general que en descoloreix i fa tornar pàl·lids, moradencs i més o menys bruns els individus.

Extrait de "La besoin de consolation" (Tetes Raides)

Ce n’est qu’en un tel instant que je peux être libre vis-à-vis de tous les faits de la vie qui, auparavant, ont causé mon désespoir. Je peux reconnaître que la mer et le vent ne manqueront pas de me survivre et que l’éternité se soucie peu de moi. Mais qui me demande de me soucier de l’éternité ? Ma vie n’est courte que si je la place sur le billot du temps. Les possibilités de ma vie ne sont limitées que si je compte le nombre de mots ou le nombre de livres auxquels j’aurai le temps de donner le jour avant de mourir. Mais qui me demande de compter ? Le temps n’est pas l’étalon qui convient à la vie. Au fond, le temps est un instrument de mesure sans valeur car il n’atteint que les ouvrages avancés de ma vie.

Mais tout ce qui m’arrive d’important et tout ce qui donne à ma vie son merveilleux contenu : la rencontre avec un être aimé, une caresse sur la peau, une aide au moment critique, le spectacle du clair de lune, une promenade en mer à la voile, la joie que l’on donne à un enfant, le frisson devant la beauté, tout cela se déroule totalement en dehors du temps. Car peu importe que je rencontre la beauté l’espace d’une seconde ou l’espace de cent ans. Non seulement la félicité se situe en marge du temps mais elle nie toute relation entre celui-ci et la vie.

Je soulève donc de mes épaules le fardeau du temps et, par la même occasion, celui des performances que l’on exige de moi. Ma vie n’est pas quelque chose que l’on doive mesurer. Ni le saut du cabri ni le lever du soleil ne sont des performances. Une vie humaine n’est pas non plus une performance, mais quelque chose qui grandit et cherche à atteindre la perfection. Et ce qui est parfait n’accomplit pas de performance : ce qui est parfait œuvre en état de repos. Il est absurde de prétendre que la mer soit faite pour porter des armadas et des dauphins. Certes, elle le fait – mais en conservant sa liberté. Il est également absurde de prétendre que l’homme soit fait pour autre chose que pour vivre. Certes, il approvisionne des machines et il écrit des livres, mais il pourrait tout aussi bien faire autre chose. L’important est qu’il fasse ce qu’il fait en toute liberté et en pleine conscience de ce que, comme tout autre détail de la création, il est une fin en soi. Il repose en lui-même comme une pierre sur le sable.